Este programa no conta només una història. Este Ferits de Lletra no descobrix únicament un personatge.

Sinó molts, moltíssims. Tants, com atresora l’escriptor Eduard Mira en el fons de la seua memòria cultural. Hui, en Ferits de Lletra, fem un repàs al cànon viatger del cinema i la literatura.

Pura memòria hedonista. I una guia imprescindible, per a qui vulga embarcar-se seriosament en un viatge de somnis més reals que la vida.

Jules Verne a penes isqué d’una biblioteca parisina i, així i tot, viatjà muntat en la seua ploma al llarg, ample i profund de continents, mars, oceans i espais siderals. Xavier de Maistre viatjà durant anys sense eixir-se’n dels límits que li marcaven les quatre parets de la seua habitació. Proust mamprengué, mentres mossegava una magdalena, el més substanciós viatge a la memòria. Kafka devia patir, segurament, d’hodofòbia, d’odi als viatges. Cunqueiro no recorregué els camins espectrals de la Bretanya que descriu; dubte que Joan Perucho visitara la mitat dels escenaris on situa els seus personatges o que José Enrique Ruiz Doménec mai haja xafat amb el propi i savi peu la terra palestina. Tampoc estigué en la Breda rendida per les llances d’Ambrosi Spinola don Diego de Velázquez.

Si, com asseguraven els santons de la contracultura de finals dels 60, no cal viatjar per a viatjar, encara menys necessari és desplaçar-se per a dur a terme un gran viatge, eixe grand tour que mamprenien els cavallers il•lustrats o en pos d’il•lustrar-se i que fou epítom i metàfora de tots els viatges: els que un mateix havia fet, els que havia escoltat relatar, els que havia somiat, els que havia llegit, els que pertocava fer, els que havia vist en xilografies, aiguaforts, litografies i daguerreotips i que ara se’ns oferixen en la pantalla de l’ordinador.

Tanmateix, els destins exòtics inunden les pàgines de fullets multicolors que prometen mons amagats, aventures sense fi i a l’abast de quasi tots els públics ansiosos de vivències que deixen els budells en suspens

I molt suggeridores hauran de ser les imatges per a fer-nos deambular pels universos de fantasia que atresorem en la ment aquells per als qui el cinema fou, en una època, la quasi única màquina de fabricar somnis. ¡Quantes vides i aventures hem viscut en aquells forçosos entreactes que imposaven, fa unes quantes dècades, el canvi de rotllo de la pel•lícula, els talls, les apagades de llum! ¡Amb quin goig aplaudíem quan el Sèptim de Cavalleria aplegava galopant en l’últim instant, al rient so del cornetí d’ordes i fent tremolar l’estendard blanc i roig, per a rescatar un escamot de ganivets llargs assetjat pels sioux oglala del brau Tashunka Uitko, Cavall Foll! ¡Que oculta i humida satisfacció quan, per fi, el xic i la xica es besaven!  

¡Tantes pel•lícules, tants llibres il•lustrats, tants còmics –tebeos, que déiem llavors–, tantes novel•les d’amagat, tantes narracions d’aventures portàrem al llom com a equipatge anímic!

Este programa no conta només una història. Este Ferits de Lletra no descobrix únicament un personatge.
Sinó molts, moltíssims. Tants, com atresora l’escriptor Eduard Mira en el fons de la seua memòria cultural. Hui, en Ferits de Lletra, fem un repàs al cànon viatger del cinema i la literatura.
Pura memòria hedonista. I una guia imprescindible, per a qui vulga embarcar-se seriosament en un viatge de somnis més reals que la vida.
Jules Verne a penes isqué d’una biblioteca parisina i, així i tot, viatjà muntat en la seua ploma al llarg, ample i profund de continents, mars, oceans i espais siderals. Xavier de Maistre viatjà durant anys sense eixir-se’n dels límits que li marcaven les quatre parets de la seua habitació. Proust mamprengué, mentres mossegava una magdalena, el més substanciós viatge a la memòria. Kafka devia patir, segurament, d’hodofòbia, d’odi als viatges. Cunqueiro no recorregué els camins espectrals de la Bretanya que descriu; dubte que Joan Perucho visitara la mitat dels escenaris on situa els seus personatges o que José Enrique Ruiz Doménec mai haja xafat amb el propi i savi peu la terra palestina. Tampoc estigué en la Breda rendida per les llances d’Ambrosi Spinola don Diego de Velázquez.
Si, com asseguraven els santons de la contracultura de finals dels 60, no cal viatjar per a viatjar, encara menys necessari és desplaçar-se per a dur a terme un gran viatge, eixe grand tour que mamprenien els cavallers il•lustrats o en pos d’il•lustrar-se i que fou epítom i metàfora de tots els viatges: els que un mateix havia fet, els que havia escoltat relatar, els que havia somiat, els que havia llegit, els que pertocava fer, els que havia vist en xilografies, aiguaforts, litografies i daguerreotips i que ara se’ns oferixen en la pantalla de l’ordinador.
Tanmateix, els destins exòtics inunden les pàgines de fullets multicolors que prometen mons amagats, aventures sense fi i a l’abast de quasi tots els públics ansiosos de vivències que deixen els budells en suspens
I molt suggeridores hauran de ser les imatges per a fer-nos deambular pels universos de fantasia que atresorem en la ment aquells per als qui el cinema fou, en una època, la quasi única màquina de fabricar somnis. ¡Quantes vides i aventures hem viscut en aquells forçosos entreactes que imposaven, fa unes quantes dècades, el canvi de rotllo de la pel•lícula, els talls, les apagades de llum! ¡Amb quin goig aplaudíem quan el Sèptim de Cavalleria aplegava galopant en l’últim instant, al rient so del cornetí d’ordes i fent tremolar l’estendard blanc i roig, per a rescatar un escamot de ganivets llargs assetjat pels sioux oglala del brau Tashunka Uitko, Cavall Foll! ¡Que oculta i humida satisfacció quan, per fi, el xic i la xica es besaven!  
¡Tantes pel•lícules, tants llibres il•lustrats, tants còmics –tebeos, que déiem llavors–, tantes novel•les d’amagat, tantes narracions d’aventures portàrem al llom com a equipatge anímic!

Monodosis de cultura inquieta per a valencians del segle XXI.  Podcasts per a intentar entendre a través de la cultura el món que ens ha tocat viure.

Advertisement