La vida de Lucrècia Borja en la cort de Ferrara no és un somni de faula, però ho sembla. Pura mercaderia carnal en la batalla pel poder, va de casal en casal i de llit en llit des de la pubertat

La vida de Lucrècia Borja en la cort de Ferrara no és un somni de faula, però ho sembla. Pura mercaderia carnal en la batalla pel poder, va de casal en casal i de llit en llit des de la pubertat

Monodosis de cultura inquieta per a valencians del segle XXI.  Podcasts per a intentar entendre a través de la cultura el món que ens ha tocat viure.

Ferits de Lletra

Lucrècia Borja enamorada

Les últimes línies deien que tenien menjar i munició per a dos dies i que esperaven aguantar, però no ho van poder fer. Al final només va quedar aquell quadern i una fotografia amb cinc dones terriblement resignades mirant a càmera i amagant una història molt trista.

Fa pocs anys Tània Balló i Jaume Miró van fer un documental molt considerable sobre eixa fotografia i el que hi ha darrere. Es diu Milicianes (2018). Una d’elles era valenciana.

Balló i Miró dedicaren moltes hores de la seua vida a posar detalls a la història, a omplir els buits, a fer parlar aquells rostres en blanc i negre una altra vegada. Bussejaren en arxius, hemeroteques, soterranis. Fins i tot anaren a Nova York per a completar una investigació d’aquelles que es feien abans, quan el periodisme encara era periodisme. Al final van trobar els noms que els faltaven a una imatge i a les línies d’un dietari que en la seua última línia deia: “Abbiamo viveri e munizioni per due giorni. Attendiamo gli avvenimenti”. No ho havia advertit encara, però les pàgines d’aquell quadern les citaré  en italià i això també caldrà explicar-ho.

 La fotografia, deia, eren cinc dones mirant a càmera. La més major de totes era la que observava amb més pena i l’única que plegava els braços. Ella era la valenciana i, segurament, la que més sabia el que estava a punt de passar. L’edat et lleva moltes coses però et dona això: certeses. Va erosionant la capa d’entusiasme que tots tenim sobre la pell i retalla l’horitzó fins a deixar-te només tres o quatre idees fonamentals: el dolor, l’amor, la fam, el benestar. És per això que al final diem va com va, va que ja és prou, no res i avant,així és la vida, etcètera. El fet és que aquelles dones la veien passar tota davant seu en aquell quarter de Manacor, a Mallorca, on acabava dramàticament una història que havia començat setmanes abans i que havia sigut detalladament escrita en el dietari.

 La primera anotació era del 16 d’agost de 1936: “Alle sei del pomeriggio salimmo a bordo del ‘Ciudad de Tarragona’ in 30 miliziane e 400 miliziani per prendere parte alle operazioni contro i fascisti”. Sobre la coberta del vaixell que eixia del port de Barcelona hi havia Maria Garcia, la valenciana, nascuda cinquanta-cinc anys abans a l’Olleria, poble que deixà més tard per anar a treballar a Catalunya, a Sabadell, on tenia el seu propi teler. Hi havia també les germanes Buxadé, Daria i Mercedes, i una aragonesa, Teresa Bellera Cemeli. Hi havia encara una quinta dona de nom desconegut que devia dur un quadern damunt. Eren, les cinc, les dones de la fotografia. El dia 16 d’agost d’aquell any no feia ni un mes que els militars rebels havien donat el colp d’Estat contra la República. Un colp que havia fracassat en unes bandes, com Barcelona, i que havia triomfat en d’altres… com Mallorca. Era per això que salpaven rumb a l’illa: per a lluitar “contro i fascisti” i recuperar-la.

Les últimes línies deien que tenien menjar i munició per a dos dies i que esperaven aguantar, però no ho van poder fer. Al final només va quedar aquell quadern i una fotografia amb cinc dones terriblement resignades mirant a càmera i amagant una història molt trista.
Fa pocs anys Tània Balló i Jaume Miró van fer un documental molt considerable sobre eixa fotografia i el que hi ha darrere. Es diu Milicianes (2018). Una d’elles era valenciana.
Balló i Miró dedicaren moltes hores de la seua vida a posar detalls a la història, a omplir els buits, a fer parlar aquells rostres en blanc i negre una altra vegada. Bussejaren en arxius, hemeroteques, soterranis. Fins i tot anaren a Nova York per a completar una investigació d’aquelles que es feien abans, quan el periodisme encara era periodisme. Al final van trobar els noms que els faltaven a una imatge i a les línies d’un dietari que en la seua última línia deia: “Abbiamo viveri e munizioni per due giorni. Attendiamo gli avvenimenti”. No ho havia advertit encara, però les pàgines d’aquell quadern les citaré  en italià i això també caldrà explicar-ho.
 La fotografia, deia, eren cinc dones mirant a càmera. La més major de totes era la que observava amb més pena i l’única que plegava els braços. Ella era la valenciana i, segurament, la que més sabia el que estava a punt de passar. L’edat et lleva moltes coses però et dona això: certeses. Va erosionant la capa d’entusiasme que tots tenim sobre la pell i retalla l’horitzó fins a deixar-te només tres o quatre idees fonamentals: el dolor, l’amor, la fam, el benestar. És per això que al final diem va com va, va que ja és prou, no res i avant,així és la vida, etcètera. El fet és que aquelles dones la veien passar tota davant seu en aquell quarter de Manacor, a Mallorca, on acabava dramàticament una història que havia començat setmanes abans i que havia sigut detalladament escrita en el dietari.
 La primera anotació era del 16 d’agost de 1936: “Alle sei del pomeriggio salimmo a bordo del ‘Ciudad de Tarragona’ in 30 miliziane e 400 miliziani per prendere parte alle operazioni contro i fascisti”. Sobre la coberta del vaixell que eixia del port de Barcelona hi havia Maria Garcia, la valenciana, nascuda cinquanta-cinc anys abans a l’Olleria, poble que deixà més tard per anar a treballar a Catalunya, a Sabadell, on tenia el seu propi teler. Hi havia també les germanes Buxadé, Daria i Mercedes, i una aragonesa, Teresa Bellera Cemeli. Hi havia encara una quinta dona de nom desconegut que devia dur un quadern damunt. Eren, les cinc, les dones de la fotografia. El dia 16 d’agost d’aquell any no feia ni un mes que els militars rebels havien donat el colp d’Estat contra la República. Un colp que havia fracassat en unes bandes, com Barcelona, i que havia triomfat en d’altres… com Mallorca. Era per això que salpaven rumb a l’illa: per a lluitar “contro i fascisti” i recuperar-la.

Milicianes

Este programa no conta només una història. Este Ferits de Lletra no descobrix únicament un personatge.

Sinó molts, moltíssims. Tants, com atresora l’escriptor Eduard Mira en el fons de la seua memòria cultural. Hui, en Ferits de Lletra, fem un repàs al cànon viatger del cinema i la literatura.

Pura memòria hedonista. I una guia imprescindible, per a qui vulga embarcar-se seriosament en un viatge de somnis més reals que la vida.

Jules Verne a penes isqué d’una biblioteca parisina i, així i tot, viatjà muntat en la seua ploma al llarg, ample i profund de continents, mars, oceans i espais siderals. Xavier de Maistre viatjà durant anys sense eixir-se’n dels límits que li marcaven les quatre parets de la seua habitació. Proust mamprengué, mentres mossegava una magdalena, el més substanciós viatge a la memòria. Kafka devia patir, segurament, d’hodofòbia, d’odi als viatges. Cunqueiro no recorregué els camins espectrals de la Bretanya que descriu; dubte que Joan Perucho visitara la mitat dels escenaris on situa els seus personatges o que José Enrique Ruiz Doménec mai haja xafat amb el propi i savi peu la terra palestina. Tampoc estigué en la Breda rendida per les llances d’Ambrosi Spinola don Diego de Velázquez.

Si, com asseguraven els santons de la contracultura de finals dels 60, no cal viatjar per a viatjar, encara menys necessari és desplaçar-se per a dur a terme un gran viatge, eixe grand tour que mamprenien els cavallers il•lustrats o en pos d’il•lustrar-se i que fou epítom i metàfora de tots els viatges: els que un mateix havia fet, els que havia escoltat relatar, els que havia somiat, els que havia llegit, els que pertocava fer, els que havia vist en xilografies, aiguaforts, litografies i daguerreotips i que ara se’ns oferixen en la pantalla de l’ordinador.

Tanmateix, els destins exòtics inunden les pàgines de fullets multicolors que prometen mons amagats, aventures sense fi i a l’abast de quasi tots els públics ansiosos de vivències que deixen els budells en suspens

I molt suggeridores hauran de ser les imatges per a fer-nos deambular pels universos de fantasia que atresorem en la ment aquells per als qui el cinema fou, en una època, la quasi única màquina de fabricar somnis. ¡Quantes vides i aventures hem viscut en aquells forçosos entreactes que imposaven, fa unes quantes dècades, el canvi de rotllo de la pel•lícula, els talls, les apagades de llum! ¡Amb quin goig aplaudíem quan el Sèptim de Cavalleria aplegava galopant en l’últim instant, al rient so del cornetí d’ordes i fent tremolar l’estendard blanc i roig, per a rescatar un escamot de ganivets llargs assetjat pels sioux oglala del brau Tashunka Uitko, Cavall Foll! ¡Que oculta i humida satisfacció quan, per fi, el xic i la xica es besaven!  

¡Tantes pel•lícules, tants llibres il•lustrats, tants còmics –tebeos, que déiem llavors–, tantes novel•les d’amagat, tantes narracions d’aventures portàrem al llom com a equipatge anímic!

Este programa no conta només una història. Este Ferits de Lletra no descobrix únicament un personatge.
Sinó molts, moltíssims. Tants, com atresora l’escriptor Eduard Mira en el fons de la seua memòria cultural. Hui, en Ferits de Lletra, fem un repàs al cànon viatger del cinema i la literatura.
Pura memòria hedonista. I una guia imprescindible, per a qui vulga embarcar-se seriosament en un viatge de somnis més reals que la vida.
Jules Verne a penes isqué d’una biblioteca parisina i, així i tot, viatjà muntat en la seua ploma al llarg, ample i profund de continents, mars, oceans i espais siderals. Xavier de Maistre viatjà durant anys sense eixir-se’n dels límits que li marcaven les quatre parets de la seua habitació. Proust mamprengué, mentres mossegava una magdalena, el més substanciós viatge a la memòria. Kafka devia patir, segurament, d’hodofòbia, d’odi als viatges. Cunqueiro no recorregué els camins espectrals de la Bretanya que descriu; dubte que Joan Perucho visitara la mitat dels escenaris on situa els seus personatges o que José Enrique Ruiz Doménec mai haja xafat amb el propi i savi peu la terra palestina. Tampoc estigué en la Breda rendida per les llances d’Ambrosi Spinola don Diego de Velázquez.
Si, com asseguraven els santons de la contracultura de finals dels 60, no cal viatjar per a viatjar, encara menys necessari és desplaçar-se per a dur a terme un gran viatge, eixe grand tour que mamprenien els cavallers il•lustrats o en pos d’il•lustrar-se i que fou epítom i metàfora de tots els viatges: els que un mateix havia fet, els que havia escoltat relatar, els que havia somiat, els que havia llegit, els que pertocava fer, els que havia vist en xilografies, aiguaforts, litografies i daguerreotips i que ara se’ns oferixen en la pantalla de l’ordinador.
Tanmateix, els destins exòtics inunden les pàgines de fullets multicolors que prometen mons amagats, aventures sense fi i a l’abast de quasi tots els públics ansiosos de vivències que deixen els budells en suspens
I molt suggeridores hauran de ser les imatges per a fer-nos deambular pels universos de fantasia que atresorem en la ment aquells per als qui el cinema fou, en una època, la quasi única màquina de fabricar somnis. ¡Quantes vides i aventures hem viscut en aquells forçosos entreactes que imposaven, fa unes quantes dècades, el canvi de rotllo de la pel•lícula, els talls, les apagades de llum! ¡Amb quin goig aplaudíem quan el Sèptim de Cavalleria aplegava galopant en l’últim instant, al rient so del cornetí d’ordes i fent tremolar l’estendard blanc i roig, per a rescatar un escamot de ganivets llargs assetjat pels sioux oglala del brau Tashunka Uitko, Cavall Foll! ¡Que oculta i humida satisfacció quan, per fi, el xic i la xica es besaven!  
¡Tantes pel•lícules, tants llibres il•lustrats, tants còmics –tebeos, que déiem llavors–, tantes novel•les d’amagat, tantes narracions d’aventures portàrem al llom com a equipatge anímic!

Somnis de paper i cel·luloide

1970.  Silenci, humitat. Nord de París. Un llogaret que a penes ix en els mapes: Villiers-Adam, i un cementeri molt menut, desbordat per una multitud. Tereseta, de dol, plora al costat del taüt. Li acudixen a la ment centenars d’imàtgens d’una vida en comú: els Pirineus, el Cabanyal, les condolences de François Miterrand. Ha mort un vell republicà valencià. José Ballester Gozalvo. Als 77 anys encara tenia vigor per a la divulgació cultural i per a la lluita política. Ha mort de malaltia i de melancolia.

 Al costat de la seua dona, la seua inseparable Teresa Molins Gausach, estan sos nebots Rafa i Vicent, que tantes experiències han compartit amb el matrimoni en França. Pareix inversemblant que José Ballester Gozalvo, Pepet, descanse en pau. No hi hagué un exiliat republicà més actiu. Incansable, inesgotable, amb l’energia que aporta l’esperança, quan és indestructible. Ha deixat dit que el soterren amb la senyera valenciana i la tricolor de la República, les dos banderes que l’han acompanyat en el desterro. I amb un grapat d'arena de la platja del Cabanyal, que li han portat expressament. La terra a la qual havia promés tornar només quan caiguera el dictador. La terra a la qual estava tan unit i a la que volia tornar, fins i tot després de mort.

 2008. Falta un any per al centenari del Llevant UD, un club agonitzant i a la vora de la desaparició. Acaba d’eixir a la llum un deute insostenible, de prop de 100 milions. El futur és incert, com tantes altres voltes en la seua història. Dos investigadors rastregen diaris antics en la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis,  per a donar-li al club la gran història que encara no té. En l'exemplar d’El Pueblo del 7 de setembre de 1909 s'apareix un fantasma. “La sociedad Levante Foot-ball Club ha sido legalmente constituïda. Presidente. Sr. José Ballester”. És la primera resurrecció del fundador del primitiu Llevant del Cabanyal. L'emoció deixa pas al desconcert. Hi ha un protagoniste inesperat. José Ballester? Qui és José Ballester? A penes hi ha alguna referència en internet. Un polític d'esquerra. Un pedagog avançat. Primer alcalde republicà de Toledo en 1931. Poc més. Marginat i exiliat com tants altres que perderen la guerra. Ni rastre de la seua vinculació amb el Llevant. Està completament invisibilitzat en l'escassa historiografia del club durant un segle. Qui és José Ballester Gozalvo?

1970.  Silenci, humitat. Nord de París. Un llogaret que a penes ix en els mapes: Villiers-Adam, i un cementeri molt menut, desbordat per una multitud. Tereseta, de dol, plora al costat del taüt. Li acudixen a la ment centenars d’imàtgens d’una vida en comú: els Pirineus, el Cabanyal, les condolences de François Miterrand. Ha mort un vell republicà valencià. José Ballester Gozalvo. Als 77 anys encara tenia vigor per a la divulgació cultural i per a la lluita política. Ha mort de malaltia i de melancolia.
 Al costat de la seua dona, la seua inseparable Teresa Molins Gausach, estan sos nebots Rafa i Vicent, que tantes experiències han compartit amb el matrimoni en França. Pareix inversemblant que José Ballester Gozalvo, Pepet, descanse en pau. No hi hagué un exiliat republicà més actiu. Incansable, inesgotable, amb l’energia que aporta l’esperança, quan és indestructible. Ha deixat dit que el soterren amb la senyera valenciana i la tricolor de la República, les dos banderes que l’han acompanyat en el desterro. I amb un grapat d'arena de la platja del Cabanyal, que li han portat expressament. La terra a la qual havia promés tornar només quan caiguera el dictador. La terra a la qual estava tan unit i a la que volia tornar, fins i tot després de mort.
 2008. Falta un any per al centenari del Llevant UD, un club agonitzant i a la vora de la desaparició. Acaba d’eixir a la llum un deute insostenible, de prop de 100 milions. El futur és incert, com tantes altres voltes en la seua història. Dos investigadors rastregen diaris antics en la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis,  per a donar-li al club la gran història que encara no té. En l'exemplar d’El Pueblo del 7 de setembre de 1909 s'apareix un fantasma. “La sociedad Levante Foot-ball Club ha sido legalmente constituïda. Presidente. Sr. José Ballester”. És la primera resurrecció del fundador del primitiu Llevant del Cabanyal. L'emoció deixa pas al desconcert. Hi ha un protagoniste inesperat. José Ballester? Qui és José Ballester? A penes hi ha alguna referència en internet. Un polític d'esquerra. Un pedagog avançat. Primer alcalde republicà de Toledo en 1931. Poc més. Marginat i exiliat com tants altres que perderen la guerra. Ni rastre de la seua vinculació amb el Llevant. Està completament invisibilitzat en l'escassa historiografia del club durant un segle. Qui és José Ballester Gozalvo?

Lucrècia Borja enamorada

In 1 playlist(s)

Ferits de Lletra

Social links

Follow podcast

Recent clips