Vos convidem a transportar-vos a la València blaugrana de l’últim mig segle, des dels temps del plom fins l’època daurada, esguitada sempre de moments més agres que dolços

Vos convidem a transportar-vos a la València blaugrana de l’últim mig segle, des dels temps del plom fins l’època daurada, esguitada sempre de moments més agres que dolços

Monodosis de cultura inquieta per a valencians del segle XXI.  Podcasts per a intentar entendre a través de la cultura el món que ens ha tocat viure.

Ferits de Lletra

La València blaugrana I. Entre la plaça del Rosari i el Polp

El passat dimecres, en la ciutat de València, es va presentar “Els dies inquiets”, la darrera obra de l’escriptor i editor valencià Antoni Sabater. Es tracta d’un homenatge culte, apassionat i ple de bellesa a la literatura. A la gran literatura, la que ha bastit les coordenades culturals d’occident en els darrers 3 segles.

A través de les pàgines dels dies inquiets desfilen personalitats imprescindibles de la cultura universal com ara Virginia Woolf, Jorge Luis Borges, Judith Schalansky, Richard Ford o, qui serà el protagonista d’este programa, Martin Amis.

Cada fragment oferix una mirada personal, lúcida i estilitzada sobre la vida i els aspectes més destacats de l’obra de l’autor. Però fonamentalment és un llibre-trampolí; un text que obri la porta a altres textos. Una invitació hedonista a transitar el jardín de senderos que se bifurcan, de llibre en llibre, de personatge en personatge, de vida en vida, fins a bastir el gran viatge que proposa Toni Sabater, qui a hores d’ara, és uns dels crítics i divulgadors literaris més importants en valencià.

El passat dimecres, en la ciutat de València, es va presentar “Els dies inquiets”, la darrera obra de l’escriptor i editor valencià Antoni Sabater. Es tracta d’un homenatge culte, apassionat i ple de bellesa a la literatura. A la gran literatura, la que ha bastit les coordenades culturals d’occident en els darrers 3 segles.
A través de les pàgines dels dies inquiets desfilen personalitats imprescindibles de la cultura universal com ara Virginia Woolf, Jorge Luis Borges, Judith Schalansky, Richard Ford o, qui serà el protagonista d’este programa, Martin Amis.
Cada fragment oferix una mirada personal, lúcida i estilitzada sobre la vida i els aspectes més destacats de l’obra de l’autor. Però fonamentalment és un llibre-trampolí; un text que obri la porta a altres textos. Una invitació hedonista a transitar el jardín de senderos que se bifurcan, de llibre en llibre, de personatge en personatge, de vida en vida, fins a bastir el gran viatge que proposa Toni Sabater, qui a hores d’ara, és uns dels crítics i divulgadors literaris més importants en valencià.

Els dies inquiets, homenatge a la literatura

Les últimes línies deien que tenien menjar i munició per a dos dies i que esperaven aguantar, però no ho van poder fer. Al final només va quedar aquell quadern i una fotografia amb cinc dones terriblement resignades mirant a càmera i amagant una història molt trista.

Fa pocs anys Tània Balló i Jaume Miró van fer un documental molt considerable sobre eixa fotografia i el que hi ha darrere. Es diu Milicianes (2018). Una d’elles era valenciana.

Balló i Miró dedicaren moltes hores de la seua vida a posar detalls a la història, a omplir els buits, a fer parlar aquells rostres en blanc i negre una altra vegada. Bussejaren en arxius, hemeroteques, soterranis. Fins i tot anaren a Nova York per a completar una investigació d’aquelles que es feien abans, quan el periodisme encara era periodisme. Al final van trobar els noms que els faltaven a una imatge i a les línies d’un dietari que en la seua última línia deia: “Abbiamo viveri e munizioni per due giorni. Attendiamo gli avvenimenti”. No ho havia advertit encara, però les pàgines d’aquell quadern les citaré  en italià i això també caldrà explicar-ho.

 La fotografia, deia, eren cinc dones mirant a càmera. La més major de totes era la que observava amb més pena i l’única que plegava els braços. Ella era la valenciana i, segurament, la que més sabia el que estava a punt de passar. L’edat et lleva moltes coses però et dona això: certeses. Va erosionant la capa d’entusiasme que tots tenim sobre la pell i retalla l’horitzó fins a deixar-te només tres o quatre idees fonamentals: el dolor, l’amor, la fam, el benestar. És per això que al final diem va com va, va que ja és prou, no res i avant,així és la vida, etcètera. El fet és que aquelles dones la veien passar tota davant seu en aquell quarter de Manacor, a Mallorca, on acabava dramàticament una història que havia començat setmanes abans i que havia sigut detalladament escrita en el dietari.

 La primera anotació era del 16 d’agost de 1936: “Alle sei del pomeriggio salimmo a bordo del ‘Ciudad de Tarragona’ in 30 miliziane e 400 miliziani per prendere parte alle operazioni contro i fascisti”. Sobre la coberta del vaixell que eixia del port de Barcelona hi havia Maria Garcia, la valenciana, nascuda cinquanta-cinc anys abans a l’Olleria, poble que deixà més tard per anar a treballar a Catalunya, a Sabadell, on tenia el seu propi teler. Hi havia també les germanes Buxadé, Daria i Mercedes, i una aragonesa, Teresa Bellera Cemeli. Hi havia encara una quinta dona de nom desconegut que devia dur un quadern damunt. Eren, les cinc, les dones de la fotografia. El dia 16 d’agost d’aquell any no feia ni un mes que els militars rebels havien donat el colp d’Estat contra la República. Un colp que havia fracassat en unes bandes, com Barcelona, i que havia triomfat en d’altres… com Mallorca. Era per això que salpaven rumb a l’illa: per a lluitar “contro i fascisti” i recuperar-la.

Les últimes línies deien que tenien menjar i munició per a dos dies i que esperaven aguantar, però no ho van poder fer. Al final només va quedar aquell quadern i una fotografia amb cinc dones terriblement resignades mirant a càmera i amagant una història molt trista.
Fa pocs anys Tània Balló i Jaume Miró van fer un documental molt considerable sobre eixa fotografia i el que hi ha darrere. Es diu Milicianes (2018). Una d’elles era valenciana.
Balló i Miró dedicaren moltes hores de la seua vida a posar detalls a la història, a omplir els buits, a fer parlar aquells rostres en blanc i negre una altra vegada. Bussejaren en arxius, hemeroteques, soterranis. Fins i tot anaren a Nova York per a completar una investigació d’aquelles que es feien abans, quan el periodisme encara era periodisme. Al final van trobar els noms que els faltaven a una imatge i a les línies d’un dietari que en la seua última línia deia: “Abbiamo viveri e munizioni per due giorni. Attendiamo gli avvenimenti”. No ho havia advertit encara, però les pàgines d’aquell quadern les citaré  en italià i això també caldrà explicar-ho.
 La fotografia, deia, eren cinc dones mirant a càmera. La més major de totes era la que observava amb més pena i l’única que plegava els braços. Ella era la valenciana i, segurament, la que més sabia el que estava a punt de passar. L’edat et lleva moltes coses però et dona això: certeses. Va erosionant la capa d’entusiasme que tots tenim sobre la pell i retalla l’horitzó fins a deixar-te només tres o quatre idees fonamentals: el dolor, l’amor, la fam, el benestar. És per això que al final diem va com va, va que ja és prou, no res i avant,així és la vida, etcètera. El fet és que aquelles dones la veien passar tota davant seu en aquell quarter de Manacor, a Mallorca, on acabava dramàticament una història que havia començat setmanes abans i que havia sigut detalladament escrita en el dietari.
 La primera anotació era del 16 d’agost de 1936: “Alle sei del pomeriggio salimmo a bordo del ‘Ciudad de Tarragona’ in 30 miliziane e 400 miliziani per prendere parte alle operazioni contro i fascisti”. Sobre la coberta del vaixell que eixia del port de Barcelona hi havia Maria Garcia, la valenciana, nascuda cinquanta-cinc anys abans a l’Olleria, poble que deixà més tard per anar a treballar a Catalunya, a Sabadell, on tenia el seu propi teler. Hi havia també les germanes Buxadé, Daria i Mercedes, i una aragonesa, Teresa Bellera Cemeli. Hi havia encara una quinta dona de nom desconegut que devia dur un quadern damunt. Eren, les cinc, les dones de la fotografia. El dia 16 d’agost d’aquell any no feia ni un mes que els militars rebels havien donat el colp d’Estat contra la República. Un colp que havia fracassat en unes bandes, com Barcelona, i que havia triomfat en d’altres… com Mallorca. Era per això que salpaven rumb a l’illa: per a lluitar “contro i fascisti” i recuperar-la.

Milicianes

Este programa no conta només una història. Este Ferits de Lletra no descobrix únicament un personatge.

Sinó molts, moltíssims. Tants, com atresora l’escriptor Eduard Mira en el fons de la seua memòria cultural. Hui, en Ferits de Lletra, fem un repàs al cànon viatger del cinema i la literatura.

Pura memòria hedonista. I una guia imprescindible, per a qui vulga embarcar-se seriosament en un viatge de somnis més reals que la vida.

Jules Verne a penes isqué d’una biblioteca parisina i, així i tot, viatjà muntat en la seua ploma al llarg, ample i profund de continents, mars, oceans i espais siderals. Xavier de Maistre viatjà durant anys sense eixir-se’n dels límits que li marcaven les quatre parets de la seua habitació. Proust mamprengué, mentres mossegava una magdalena, el més substanciós viatge a la memòria. Kafka devia patir, segurament, d’hodofòbia, d’odi als viatges. Cunqueiro no recorregué els camins espectrals de la Bretanya que descriu; dubte que Joan Perucho visitara la mitat dels escenaris on situa els seus personatges o que José Enrique Ruiz Doménec mai haja xafat amb el propi i savi peu la terra palestina. Tampoc estigué en la Breda rendida per les llances d’Ambrosi Spinola don Diego de Velázquez.

Si, com asseguraven els santons de la contracultura de finals dels 60, no cal viatjar per a viatjar, encara menys necessari és desplaçar-se per a dur a terme un gran viatge, eixe grand tour que mamprenien els cavallers il•lustrats o en pos d’il•lustrar-se i que fou epítom i metàfora de tots els viatges: els que un mateix havia fet, els que havia escoltat relatar, els que havia somiat, els que havia llegit, els que pertocava fer, els que havia vist en xilografies, aiguaforts, litografies i daguerreotips i que ara se’ns oferixen en la pantalla de l’ordinador.

Tanmateix, els destins exòtics inunden les pàgines de fullets multicolors que prometen mons amagats, aventures sense fi i a l’abast de quasi tots els públics ansiosos de vivències que deixen els budells en suspens

I molt suggeridores hauran de ser les imatges per a fer-nos deambular pels universos de fantasia que atresorem en la ment aquells per als qui el cinema fou, en una època, la quasi única màquina de fabricar somnis. ¡Quantes vides i aventures hem viscut en aquells forçosos entreactes que imposaven, fa unes quantes dècades, el canvi de rotllo de la pel•lícula, els talls, les apagades de llum! ¡Amb quin goig aplaudíem quan el Sèptim de Cavalleria aplegava galopant en l’últim instant, al rient so del cornetí d’ordes i fent tremolar l’estendard blanc i roig, per a rescatar un escamot de ganivets llargs assetjat pels sioux oglala del brau Tashunka Uitko, Cavall Foll! ¡Que oculta i humida satisfacció quan, per fi, el xic i la xica es besaven!  

¡Tantes pel•lícules, tants llibres il•lustrats, tants còmics –tebeos, que déiem llavors–, tantes novel•les d’amagat, tantes narracions d’aventures portàrem al llom com a equipatge anímic!

Este programa no conta només una història. Este Ferits de Lletra no descobrix únicament un personatge.
Sinó molts, moltíssims. Tants, com atresora l’escriptor Eduard Mira en el fons de la seua memòria cultural. Hui, en Ferits de Lletra, fem un repàs al cànon viatger del cinema i la literatura.
Pura memòria hedonista. I una guia imprescindible, per a qui vulga embarcar-se seriosament en un viatge de somnis més reals que la vida.
Jules Verne a penes isqué d’una biblioteca parisina i, així i tot, viatjà muntat en la seua ploma al llarg, ample i profund de continents, mars, oceans i espais siderals. Xavier de Maistre viatjà durant anys sense eixir-se’n dels límits que li marcaven les quatre parets de la seua habitació. Proust mamprengué, mentres mossegava una magdalena, el més substanciós viatge a la memòria. Kafka devia patir, segurament, d’hodofòbia, d’odi als viatges. Cunqueiro no recorregué els camins espectrals de la Bretanya que descriu; dubte que Joan Perucho visitara la mitat dels escenaris on situa els seus personatges o que José Enrique Ruiz Doménec mai haja xafat amb el propi i savi peu la terra palestina. Tampoc estigué en la Breda rendida per les llances d’Ambrosi Spinola don Diego de Velázquez.
Si, com asseguraven els santons de la contracultura de finals dels 60, no cal viatjar per a viatjar, encara menys necessari és desplaçar-se per a dur a terme un gran viatge, eixe grand tour que mamprenien els cavallers il•lustrats o en pos d’il•lustrar-se i que fou epítom i metàfora de tots els viatges: els que un mateix havia fet, els que havia escoltat relatar, els que havia somiat, els que havia llegit, els que pertocava fer, els que havia vist en xilografies, aiguaforts, litografies i daguerreotips i que ara se’ns oferixen en la pantalla de l’ordinador.
Tanmateix, els destins exòtics inunden les pàgines de fullets multicolors que prometen mons amagats, aventures sense fi i a l’abast de quasi tots els públics ansiosos de vivències que deixen els budells en suspens
I molt suggeridores hauran de ser les imatges per a fer-nos deambular pels universos de fantasia que atresorem en la ment aquells per als qui el cinema fou, en una època, la quasi única màquina de fabricar somnis. ¡Quantes vides i aventures hem viscut en aquells forçosos entreactes que imposaven, fa unes quantes dècades, el canvi de rotllo de la pel•lícula, els talls, les apagades de llum! ¡Amb quin goig aplaudíem quan el Sèptim de Cavalleria aplegava galopant en l’últim instant, al rient so del cornetí d’ordes i fent tremolar l’estendard blanc i roig, per a rescatar un escamot de ganivets llargs assetjat pels sioux oglala del brau Tashunka Uitko, Cavall Foll! ¡Que oculta i humida satisfacció quan, per fi, el xic i la xica es besaven!  
¡Tantes pel•lícules, tants llibres il•lustrats, tants còmics –tebeos, que déiem llavors–, tantes novel•les d’amagat, tantes narracions d’aventures portàrem al llom com a equipatge anímic!

La València blaugrana I. Entre la plaça del Rosari i el Polp

In 1 playlist(s)

Ferits de Lletra

Social links

Follow podcast

Recent clips