En les primeres pàgines de Crematorio, el personatge Rubén Bertomeu, un arquitecte de gust refinat que ha venut la seua ànima al diable, li ho resumix en dos paraules a la seua filla Silvia: “Tienes razón en que esto es más cutre, pero sólo porque es más pobre”. Li explica que Nova York, que tant li agrada a ella, és pur formigó, i està construïda sobre la destrucció d’un ecosistema fluvial. 

El que no li agrada a Silvia no és el formigó, li recorda: el que se li queda curt és l’ajustada classe mitjana que habita Misent (Dénia), i que ara es mira des de dalt, quan son pare l’ha criada entre col•legis elitistes i viatges amb els diners de l’especulació immobiliària que ella li tira en cara. El paradís que ella somia en la comarca era pura pobresa, on prosperaven només els adaptats, gent de pell dura convertits en canalles o prevaricadors. Ell haguera volgut fer una altra cosa amb l’arquitectura, però quina altra cosa es podia fer amb l’herència tràgica i sòrdida de la misèria i la dictadura? 

En realitat, Chirbes parla de si mateix a través dels seus personatges. Ens conta la peripècia de la seua vida i la seua terra en clau de drama.  

Hi ha com un fatum tràgic que inunda la biografia de l’escriptor. Oriünds d’Algemesí, els Girbés van ser una família valentina desallotjada quan els enderrocs de la plaça del Mercat van obrir lloc al nou Mercat Central. Refugiats en Algemesí, vivien en una casa que s’inundava, raó per la qual es traslladaren a Dénia, on l’avi Albert el Cisteller es va convertir en venedor ambulant. 

 Casat amb una xica de Dénia, son pare anà a treballar anys després a Tavernes de la Valldigna, on tornaren a ser forasters. I a Tavernes nasqué l’escriptor... i es quedà orfe als 4 anys, a causa del suïcidi patern. Als 8 el portaren a un internat per a fills de ferroviaris en Àvila, on rebé una educació estricta. Quan tornà Rafael havia passat per Àvila, Lleó, Salamanca, Madrid, París, Marràqueix, Barcelona i Extremadura. Encara arribà a temps de presenciar la Gran Destrucció dels anys 2000, l’apoteosi del PAI. Lluità per a defendre la casa de Dénia i els terrenys familiars de la voracitat depredadora d’un promotor: una altra guerra perduda. Els terrenys es van malvendre i la casa va ser enderrocada.

Era difícil que estos fets no impregnaren la seua temàtica novel•lística. Encara que quan va arribar a Dénia i Beniarbeig, en el 2000, Rafael Chirbes pensava que no escriuria una sola novel•la més, que el seu cicle temàtic estava exhaurit. Prompte saltà la sorpresa: massa llums, massa sorolls, massa afany pels diners fàcils al seu voltant. No ho esperava. I no ho suportà. Les grues i retroexcavadores desfeien parcel•les, s’alçaven urbanitzacions sense control, desapareixien i cases centenàries, s’obrien pedreres, els focs feien estralls, les visites a les notaries i les tensions entre parents per vendre o no vendre eren el pa de cada dia de les famílies, també de la seua. I el paradís s’esfumava en el frenesí de l’Eje de la Prosperidad. Als 57 anys, la carrera discreta d’un autor allunyat dels circuits del poder, rebia l’espenta de la primera de dos novel•les inesperades: el seu testament valencià.

En les primeres pàgines de Crematorio, el personatge Rubén Bertomeu, un arquitecte de gust refinat que ha venut la seua ànima al diable, li ho resumix en dos paraules a la seua filla Silvia: “Tienes razón en que esto es más cutre, pero sólo porque es más pobre”. Li explica que Nova York, que tant li agrada a ella, és pur formigó, i està construïda sobre la destrucció d’un ecosistema fluvial. 
El que no li agrada a Silvia no és el formigó, li recorda: el que se li queda curt és l’ajustada classe mitjana que habita Misent (Dénia), i que ara es mira des de dalt, quan son pare l’ha criada entre col•legis elitistes i viatges amb els diners de l’especulació immobiliària que ella li tira en cara. El paradís que ella somia en la comarca era pura pobresa, on prosperaven només els adaptats, gent de pell dura convertits en canalles o prevaricadors. Ell haguera volgut fer una altra cosa amb l’arquitectura, però quina altra cosa es podia fer amb l’herència tràgica i sòrdida de la misèria i la dictadura? 
En realitat, Chirbes parla de si mateix a través dels seus personatges. Ens conta la peripècia de la seua vida i la seua terra en clau de drama.  
Hi ha com un fatum tràgic que inunda la biografia de l’escriptor. Oriünds d’Algemesí, els Girbés van ser una família valentina desallotjada quan els enderrocs de la plaça del Mercat van obrir lloc al nou Mercat Central. Refugiats en Algemesí, vivien en una casa que s’inundava, raó per la qual es traslladaren a Dénia, on l’avi Albert el Cisteller es va convertir en venedor ambulant. 
 Casat amb una xica de Dénia, son pare anà a treballar anys després a Tavernes de la Valldigna, on tornaren a ser forasters. I a Tavernes nasqué l’escriptor... i es quedà orfe als 4 anys, a causa del suïcidi patern. Als 8 el portaren a un internat per a fills de ferroviaris en Àvila, on rebé una educació estricta. Quan tornà Rafael havia passat per Àvila, Lleó, Salamanca, Madrid, París, Marràqueix, Barcelona i Extremadura. Encara arribà a temps de presenciar la Gran Destrucció dels anys 2000, l’apoteosi del PAI. Lluità per a defendre la casa de Dénia i els terrenys familiars de la voracitat depredadora d’un promotor: una altra guerra perduda. Els terrenys es van malvendre i la casa va ser enderrocada.
Era difícil que estos fets no impregnaren la seua temàtica novel•lística. Encara que quan va arribar a Dénia i Beniarbeig, en el 2000, Rafael Chirbes pensava que no escriuria una sola novel•la més, que el seu cicle temàtic estava exhaurit. Prompte saltà la sorpresa: massa llums, massa sorolls, massa afany pels diners fàcils al seu voltant. No ho esperava. I no ho suportà. Les grues i retroexcavadores desfeien parcel•les, s’alçaven urbanitzacions sense control, desapareixien i cases centenàries, s’obrien pedreres, els focs feien estralls, les visites a les notaries i les tensions entre parents per vendre o no vendre eren el pa de cada dia de les famílies, també de la seua. I el paradís s’esfumava en el frenesí de l’Eje de la Prosperidad. Als 57 anys, la carrera discreta d’un autor allunyat dels circuits del poder, rebia l’espenta de la primera de dos novel•les inesperades: el seu testament valencià.

Monodosis de cultura inquieta per a valencians del segle XXI.  Podcasts per a intentar entendre a través de la cultura el món que ens ha tocat viure.

Advertisement